En perpetu naufragi. 7 poemas de Anna Gas Serra

 

Por Anna Gas Serra*

Crédito de la foto la autora

 

 

En perpetu naufragi.

7 poemas de Anna Gas Serra

 

 

5 de juliol

 

si la teva presència

encara no ha arribat

a tenir alguna cosa

d’existència palpable,

d’aquí a vint anys seuràs

sol en una cadira

atrotinada enmig

d’un saló sense res

i cercaràs records

amb els ulls al voltant

i et mancaran records

fins a l’últim racó

de les teves entranyes.

desposseït de tot,

incapaç de trobar

un sol sentit nuat

en la pols envellida

que et recobreix el cor

tan febrilment intacte,

vindràs a demanar-me

que t’escrigui el relat

del que potser llavors

serà la nostra història.

 

si mai n’hem tingut cap.

 

 

29 de juliol II

 

de les vores del pou ple

en surten parets opaques

que fan creure a una dona

que beu ella sola.

entre paret i paret,

agenollada, només

veu el reflex movedís

del seu rostre en l’aigua.

i beu convençuda que

la seva única xuclada és

la que va buidant el pou.

a la fi quan cau pot veure

amorrades altres dones

abeuradores, tan sols

des de ben al fons.

perquè de totes és ella

l’única que no ha sabut

mantenir-se fora

del pou.

 

(de Crossa d’aigua)

 

 

 

Des d’un marsupi

 

Només hi ha lloc per a un

en la cavitat impecable del primer

claustre de carn. Així, beneïts

per l’única enclosa sincera,

cerquem en perpetu naufragi

les quatre parets originàries on

el focus d’amor era un, per a un,

 

encegats per l’arrel d’una existència

que es revela enllà de les columnes

i els arcs i els patis simètrics.

Però venereu el vessament serial

de múltiples formes deformes

que es fonen en la recompensa

il·lusòria d’un immens assortit

de boques i mans diverses:

 

la primera regla que s’aprèn

és la torsió del frec uterí.

 

La perfídia de l’home que estima

no té fre ni límit que l’assetgi.

 

(de Poesia Bloom)

 

 

54

 

un clau en treu un altre fins que

es rovella i t’oxida

la carn. he temptat

la fermesa d’una pell

glaçada amb el recer que cercava

d’ardor aquesta mà.

obligada a estimar en un sorramoll,

les brunes llàgrimes

del desfici corrompen la sang

d’una galta innocent

en veure desfer-se,

del llaç inoportú dels dits,

traïdora, la mà de gel que no

et sosté mai dreta.

s’esmuny enllà,

i ara és la meva que

vítrica es desmembra.

 

 

 

2

 

el desig cega

la catàstrofe rere el gest

i les paraules fan la resta.

t’ensenyaré cadascuna de

les runes que sedimento

sota els plecs i admiraràs

el meu jardí astènic.

allà on jo volia un panteó

vaig construir un panòptic

amb ell al centre, amo

de la traïdora llum

que sotmet al seu

ull de jutge intransigent

cada pas que desfaig.

 

La poeta Anna Gas Serra

 

58

 

sospesa la balança

amb el refús al plat dret

i l’afirmació a l’esquerre.

a la dreta, cent quilos

de palla o quinze de plom

vencen les quatre pedres

diminutes de l’esquerra.

frega’t la vista amb peròxid

d’hidrogen i torna a mirar:

a l’esquerra, tres robins

i un safir diamantí vencen

la basta matèria inflamable

de la dreta anèmica.

l’error es troba a fer pesar

més la balança polsosa

que la bellesa infiltrada

pel cristal·lí que liba.

 

(de Llengua d’àntrax)

 

 

És aquest sòl esquerdat per conrear.

És el camí que travessa un desert

americà que no s’acaba. És l’aridesa

reversible pel miracle de la pluja. És

veure-hi clar fins l’horitzó, la retirada.

No és aquest compte, la vida adulta?

Allargassar la inèrcia i congelar la

tremolor de contenir-se a la vora del

barranc enlloc del salt. És aquest verd

replet d’espines. És la cautela de no

deixar l’ampolla buida. És veure-hi

clar fins l’horitzó, la por que bruta

m’emmorralla.

Planes verges per recórrer: però

aquell etern a frec dels ulls. Tones de

fam per exhaurir: però aquell amor

arran del llit i la finestra.

Que lenta l’escombra del temps quan

prova d’endur-se la pintura ancestral

del nostre rastre. Que inútil la runa

del rastre.

 

(Inédito)

 

 

 

 

 

*(Barcelona-España, 1996). Escritora catalana. Graduada en Estudios literarios por la Universidad de Barcelona (España); en la actualidad, estudia Psicología en la misma universidad. Obtuvo el Premi Joan Duch de poesia per a joves escriptors, el Premi de poesia Josep Maria Llompart de Cavall Verd (2020) y el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions (2020). Está incluida en diversas antologías y ha sido traducida al inglés, castellano, italiano y gallego. Ha publicado en poesía Crossa d’aigua (2017) y Llengua d’àntrax (2019); y en narrativa El pèndol (2021).

 

 

A %d blogueros les gusta esto: